Va escriure el llibre titulat 'La llengua dels valencians'. En la 1ª edicio nos sorpren un Manuel 'valencianiste' encara que en una gramatica hibrida dient coses com estes (Nota: els fragments que apareixen a continuacio NO estan escrits en Llengua Valenciana, s' han transcrit com apareixen en el llibre original, en la versio castellana apareix la traduccio):
(pag. 9) Amb estes premises es deduix lògicament i forçosa el següent postulat, que, exposat d'esta senzilla forma, sembla irrefutable: LA LLENGUA DELS VALENCIANS ÉS EL VALENCIÀ.
Si estem contents del nostre país, si ens plau el nostre i el nostre idioma és el valencià: en ell devem de parlar i conreuar les seues peculiaritats nacionals.
(pag. 12) La diferència entre dialecte i llengua és que aquell és la manera popular de parlar, i ésta la forma culta, acurada, perfeccionada, artificial, literària, escrita. ... podem considerar l'andalús, el madrileny, l'argentí, el mexicà, etc. com a dialectes del castellà, i a esta llengua i a la catalana, la francesa, la provençal, la italiana i les atres romàniques, en certa mena, com a dialectes del llatí ...
Pero tot aço va canviar. Fon tentat pel dimoni i sucumbi davant el poder de D. Diner Catalaniste convertint-se en un dels grans traïdors del poble valencià. Aixina, en la 3ª edicio del llibre que nos ocupa, utilisa ya la gramatica de qui li paga, es dir, de l' Institut d' Estudis Catalans (IEC), encara que de moment sense arribar a la perfeccio gramatical, i donat que el llibre no era catalanament correcte el va canviar de dalt baix.
A continuacio apareixen els fragments mostrats previament corresponents a la 3ª edicio. Com el lector podra comprovar, s'aprecia un canvi sustancial tant en el contingut com en la gramatica utilisada:
(pag. 10) Amb aquestes premisses es dedueix lògicament i forçosa el següent postulat, que, exposat d'aquesta senzilla forma, sembla irrefutable:"La llengua dels valencians és el valencià".
Som valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem parlar i en ell devem escriure.
Aci, s'oblida de 'conreuar les seues peculiaritats nacionals'.
En el següent paragraf el valencià passa de ser considerat llengua en igualtat de condicions que catala, frances i italià a ser considerat dialecte del catala.
(pag.12) Dialectes són, en realitat, les diverses variants regionals com una llengua és parlada popularment, variants sovint ben antigues i significatives, mentre que la llengua és la forma culta, acurada, estàtica, literària.
Afegix una paragrafada mes i seguix dient:
(pag.13) De la mateixa manera que l'andalús, l'aragonés, l'argentí, el mexicà, etcètera, poden ser considerats dialectes del castellà, també el valencià és un dels dialectes catalans, com el mallorquí, el lleidatà, el rossellonés, etc.
Ay! D. Manuel, que be et vares definir en la 1ª edicio sense saber-ho:
(pag. 9) Qui renúncia a sa llengua renúncia a sa pàtria, i el qui renega de la seua pàtria és com el qui renega de la seua mare. Un desgraciat que troba que la Naturalesa no l'ha fet bé; un insatisfet que no es veu col.locat en bon lloc i que es mou vanament cercant adequació en atra banda, i que en la nova nació no passarà d`ésser un metec, un ciutadà de segona categoria.
Per cert, ¿es llegal canviar tot el contingut d'un llibre d'una edicio a una atra? ¿No es aço enganyar al llector?
